Núria de Santiago
PERIODISTA"MASSA hem sentit en les darreres setmanes el discurs sobre els límits de l’humor, arran del que uns i altres consideren que pot ser matèria per al riure i la broma, i el que és sagrat i no se’n pot parlar més que des del més exagerat compungiment. No és la nostra funció reproduir aquí les afirmacions d’uns i altres, però com sempre, la literatura ens pot salvar de les salmòdies morals i del tot s’hi val amb alguna bona reflexió. A aquesta conclusió hi vam arribar gràcies a una vinyeta que circulava per les xarxes socials i que contenia un extracte del que, possiblement, és el llibre amb més nivells de lectura que s’ha pogut escriure mai ,“Alícia al país de les meravelles”. Al fragment, Alícia li diu a Humpty Dumpty que la qüestió és que podem fer que les paraules tinguin el sentit que els hi vulguem donar, però Humptu Dumpty acaba afirmant que no, que la qüestió important és qui és aquí el que mana. SI LLEGÍSSIM més a Lewis Carroll tindríem oportunitat de deslliurar-nos dels debats interessats sobre el que es pot o no es pot dir, o com a mínim, ens en podríem fer un criteri propi que no es basés en declaracions sulfúriques. "
