ESTUDIANT DE CIÈNCIES POLÍTIQUES I PERIODISME
" Pensàvem que això de perdre un professor d’aquells que te’n recordes sempre no ens passaria fins que seríem ja nosaltres també tots uns veterans"
Rubén Darío escrivia els versos del seu poema “Caupolicán” per lloar la figura d’aquest Toqui xilè, líder militar dels maputxes, que va dirigir el seu exèrcit contra els conquistadors espanyols. Crec que per alguna raó aquest era un dels poemes que més t’havien marcat i que t’agradava recordar. Tant va ser així que ho recordo com si fos ahir quan ens el va fer recitar unes quantes vegades al llarg de la classe perquè aprenguéssim a fer les pauses quan tocava i sabéssim quina era l’entonació en la recitació d’un poema. Aquella sessió em va sorprendre tant que encara a dia d’avui seria capaç de recitar el poema íntegre. I crec que això ho compartiria més gent, com en Joan, el delegat de la classe i un altre dels alumnes que més estima ha tingut sempre per tu. Aleshores teníem 13 anys i no ens podíem imaginar mai que ens trobaríem en una situació tan trista com la d’avui. Pensàvem que això de perdre un professor d’aquells que te’n recordes sempre no ens passaria fins que seríem ja nosaltres també tots uns veterans. I no, la vida és injusta i, de cop i volta, gairebé sense adonar-te’n t’arrabassa a qui no hauria d’haver-ho fet mai. De les teves classes mai oblidaré el tetrástrofo monorrimo, els versos musicats de Paco de Lucía, la teva passió per la literatura i la peculiaritat d’un professor que pretenia fer-nos crítics a la vida posant a prova l’esperit de cadascun dels seus alumnes. D’una manera o d’una altra volies que sortíssim d’allà tenint clar que a la vida ens trobaríem amb molts tipus de persones i que en comptes de ser una massa conformista, uns xais comuns, l’essencial era no ser-ho i tenir una personalitat forta. Això alguns ho van aprendre passant pel càstig del vigilant de la pista i, d’altres, pujant a fer l’examen de la lectura de torn a dalt de l’escenari del teatre de l’institut. Una altra de les coses que també se’m van quedar gravades amb ferro roent va ser allò de no dir “ehhh” entre frase i frase quan estem rumiant com continuarem el nostre discurs! L’últim dia que et vaig veure no l’oblidaré mai. Era el dia en què et van preparar l’homenatge sorpresa a l’Estadi perquè l’altra passió teva, com és sabut, era el bàsquet. I sí, aquell dia tots vam plorar molt perquè n’érem ben conscients del que tard o d’hora allò significava. En aquests últims anys aquest episodi del poema de Darío m’ha estat molt present i, repassant-ne el seu contingut, he arribat a una conclusió: el gran guerrer Caupolicán estava fet a imatge i semblança d’un altre gran guerrer que naixeria molts segles més tard a Tortosa i que demostraria fins al darrer dels seus dies que “anduvo, anduvo, anduvo. La aurora dijo: “¡Basta!”, e irguióse la alta frente del gran Caupolicán”. Gràcies pel teu mestratge i per haver estat un dels incondicionals del que serà sempre el nostre institut Joaquim Bau.
