POLITÒLEG I INVESTIGADOR SOCIAL
"Ha estat un judici als líders polítics i civils del moviment independentista que ha posat de manifest l'atzucac jurídico-polític en què s'ha ficat l'estat espanyol"
El judici al Procés queda vist per a sentència després de quatre mesos en que les parts, Fiscalia, Advocacia de l’Estat, acusació popular i defenses han mantingut les seves posicions, i enmig del nou escenari polític obert després de les eleccions generals, municipals i europees. Una judicialització d’una voluntat política exercida democràticament, a través d’un referèndum d’autodeterminació, que posa a prova a l’Estat i de la que depèn la governabilitat espanyola. En aquest sentit, la repressió envers Catalunya va suposar la tomba política del govern de Mariano Rajoy i, ara, amb l’inici del nou cicle polític, amb Pedro Sánchez a la Moncloa segurament amb el suport –intern o extern– d’Unidas Podemos i d’altres candidatures sobiranistes de tot l’Estat, caldrà posar fi a la repressió, a la involució democràtica i a la retallada de llibertats per avançar en la resolució negociada i dialogada del conflicte entre Catalunya i Espanya, sinó, la desobediència civil pacífica tornarà a ser l’única opció. Durant el judici la Fiscalia i els seus testimonis han articulat un relat d’un suposat clima insurreccional, amb intimidació i violència contra la policia, fins acabar definint en els seus informes finals que el que va succeir a Catalunya va ser un cop d’estat contra l’ordre constitucional i que, per tant, ha de mantenir la petició de rebel·lió, a més dels altres delictes. En aquest sentit, l’extrema dreta de Vox, que exerceix l’acusació popular, han reforçat els al·legats de la Fiscalia i han acusat als líders independentistes d’organització criminal. Per contra, l’Advocacia de l’Estat no ha vist la violència estructural que requereix el delicte de rebel·lió, però si l’ús de la força com preveu la sedició. Per la seva banda, les defenses han criticat la poca solidesa jurídica dels arguments de la Fiscalia, qualificant-los de míting polític amb una visió de l’antic règim i sense cap referència als drets de llibertat d’expressió i de reunió. Així mateix, han al·legat que la Fiscalia va preparar els testimonis de la Guardia Civil, que les acusacions no tenen proves i que es basen en l’anomenat dret penal de l’enemic. En els seus al·legats finals les defenses s’han centrat en l’exercici dels drets civils i en la naturalesa parlamentaria dels fets que s’imputen, han assumit la desobediència per negar la rebel·lió i la sedició, han negat també la violència i la malversació i, han conclòs que la sentència del Tribunal Suprem pot ser una oportunitat per retornar a la política la resolució del conflicte. Finalment, els acusats han reiterat el seu compromís amb l’autodeterminació a través del diàleg i la negociació. Uns acusats que porten més d’un any i mig en una presó preventiva injusta i que s’enfronten a penes que van des de els 7 fins als 25 anys de presó, per uns fets en què la justícia europea no ha vist violència enlloc. Una situació de perplexitat quan el màxim responsable polític de la Generalitat durant l’1-O, el president Carles Puigdemont, té llibertat de moviments per tot el món, excepte en l’Estat espanyol. Mentrestant, els seus companys presos polítics, alguns d’ells càrrecs electes van prendre possessió de les seves actes a les Corts Generals –en unes imatges que van donar la volta al món– per a pocs dies després consumar-se la seva suspensió. Una decisió que és pràcticament una inhabilitació duta a terme per la mesa del Congrés, en un estira i arronsa, en el que el Tribunal Suprem li va guanyar la partida a la nova presidenta del Congrés, Meritxell Batet, que no va defensar –per interessos partidistes enmig de la campanya del 26M– els drets dels diputats electes. Així mateix, els observadors internacionals han denunciat, durant el judici, la concepció poc democràtica dels arguments de la Fiscalia, han criticat la descontextualització dels vídeos, han acusat al president de la sala segona del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, de sobreactuar, de desconsiderat, d’obstruccionista amb les defenses, d’afavorir el discurs subjectiu dels policies, de permetre la banalització de la violència i, finalment, han qüestionat la seva imparcialitat. En conclusió, un judici als líders polítics i civils del moviment independentista que ha posat de manifest l'atzucac jurídico-polític en què s'ha ficat l'estat espanyol i que tindrà en la sentència un abans i un després per a la democràcia espanyola, i un nou Momentum per a la societat catalana que hauria de semblar-se més a l’esperit de l’1 i el 3 d’octubre de 2017 que no pas a una nova convocatòria electoral si, realment, es vol avançar en fer efectiu el dret d’autodeterminació.
