POLITÒLEG I INVESTIGADOR SOCIAL
"Comença un nou cicle polític, en un escenari generalitzat de fragmentació, on la política de pactes es situa en la centralitat per a la configuració dels nous governs locals, autonòmics i l’estatal"
El 26-M ha estat una segona volta on s’ha confirmat la tendència a l’alça del PSOE i ERC, l’enfonsament de Podemos i la necessitat de la dreta de recolzar-se en l’extrema dreta per sumar. En clau europea el bipartidisme desapareix i haurà de teixir aliances amb els verds o els liberals per repensar una UE on l’extrema dreta avança continguda obtenint grans victòries a França, Regne Unit, Itàlia i Polònia. Un 26-M on l'elecció d’Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, a la presó i en l'exili respectivament, obre una situació sense precedents en un nou escenari que internacionalitza el Procés situant-lo en el cor d’Europa. Els socialistes guanyen les eleccions municipals en el conjunt de l’Estat, obtenen un gran resultat a les europees i mantenen els seus feus autonòmics impulsats per l’onada de Pedro Sánchez el 28-A i beneficiant-se de la divisió de l’esquerra. Uns resultats que reforcen l’estratègia de Sánchez de conformar un govern en minoria. No obstant, la victòria socialista no és completa ja que si les dretes sumen poden arrabassar al PSOE places tan importants com Madrid, en aquest sentit, Sánchez ja s’ha afanyat a demanar a PP i Ciutadans que no s'auxiliïn en Vox. Per la seva banda, el PSC revifa i domina l’àrea metropolitana, sumant i ampliant majories en gran part dels seus feus, i situant-se com a segona força catalana. El PP segueix en caiguda lliure, però la possible suma amb Ciutadans i Vox en la capital de l’Estat i en comunitats com la de Madrid esmorteeix el seu enfonsament i donen oxigen a un Pablo Casado en la corda fluixa. Per la seva banda, Ciutadans no aconsegueix l’anhelat sorpasso als populars, tot i que a les europees s’han quedat a tan sols 1’3 punts, i hauran de decidir si volen continuar pugnant per liderar el bloc de dretes assumint pactes amb l’extrema dreta o sucumbir als cants de sirena dels socialistes i a les pressions de l’IBEX. Quant a Vox confirmen la tendència del 28-A, entrant en parlaments i municipis en els que, tot i la seva reduïda força, poden ser clau per a fer possible una majoria de dretes. ERC ha estat la força més votada a Catalunya, ha guanyat l’alcaldia de Barcelona i, pas a pas, consolida la seva hegemonia a l’espera d’unes properes eleccions catalanes que seran la gran batalla. Amb un recompte d’infart i per la mínima Pasqual Maragall s’ha imposat a Ada Colau i dóna, per primer cop, l’alcaldia de la capital als republicans. Una pugna per Barcelona en la que l’operació Valls ha fracassat. Així mateix, ERC guanya en vots a Lleida –en el que suposa un tomb electoral històric– i empata en escons amb el PSC a Tarragona, dos capitals en les que els republicans podrien aconseguir l’alcaldia. L’estratègia d’ERC s’ha consolidat en les grans ciutats i retalla distàncies en els feus interiors dels ex-convergents. Uns resultats que situen als republicans com al pal de paller de l’independentisme però, també, del progressisme ja que tenen la clau per decidir si volen articular pactes municipals amb les forces sobiranistes d’esquerres, com ja li han proposat des dels Comuns. JxCAT perd la majoria de vots en unes eleccions municipals que CiU dominava el 2015. No obstant, els ex-convergents maquillen la seva derrota front a ERC gràcies a un gran resultat en les europees, on l’efecte Puigdemont els situa com la força més votada a Catalunya. Quant als resultats de la CUP, una força nascuda i articulada des del municipalisme, suposen un fort revés per a uns anticapitalistes, víctimes del vot útil cap a ERC, que hauran de donar sortida a un daltabaix inesperat. La pèrdua d’alcaldies insígnia com Barcelona, Madrid o Saragossa, la desfeta de les marees gallegues i l’enfonsament de la majoria de candidatures del canvi situen a l’univers de Podemos –i als seus lideratges– en una situació complicada que només podrien defugir entrant a formar governs allà on puguin. Tan sols l’alcalde de Cadis, allunyat de la línia oficial de Pablo Iglesias, àmplia el seu suport. Aquest enfonsament limita la capacitat de pressió d’Unides Podem per a entrar en una coalició de govern estatal amb el PSOE i obri les portes a la necessària reconfiguració dels espais del canvi. Comença un nou cicle polític, en un escenari generalitzat de fragmentació, on la política de pactes es situa en la centralitat per a la configuració dels nous governs locals, autonòmics i l’estatal. Amb el nou marc de governabilitat que deixa el 26-M, ara sí, s’intensificaran les negociacions per a la investidura i la configuració d’un executiu estatal que haurà de donar una resposta política a la qüestió catalana, afrontar la sentència del judici del Procés i bregar amb la tossuda realitat en la que les forces independentistes i sobiranistes són majoritàries a Catalunya, elecció rere elecció, ara també a Europa.
