HISTORIADOR I CRONISTA DE GANDESA
"Catalunya és i ha estat un país d’acollida on tothom s’ha col·locat pels seus mèrits. Avui gairebé tots els seus habitants porten la sang barrejada, i sobretot andalusa, a les seves venes"
Tinc molts amics arribats d’Andalusia o fills d’emigrats que son independentistes. En altres articles he distingit els andalusos arribats a Catalunya buscant la feina que no disposaven al seu país d’origen i els que arribaren com a funcionaris sense necessitat de buscar lloc de treball per subsistir. Els primers arribaren amb la maleta de fusta, mal vestits i tota la seva propietat la portaven a sobre. No fou així els que s’instal·laren a casa nostra amb un sou consolidat i molts d’ells, fins i tot, amb vivenda pagada. Existeix, doncs, una diferència enorme entre uns i altres. Uns arribaren, demanaren treball, el trobaren, no tenien vivenda, sobrevisqueren en barraques, lluitaren i poc a poc s’adaptaren a la Catalunya acollidora com des de fa segles sempre ho ha estat. Estalviaren, compraren el pis i avui son catalans com aquells que tenen els cognoms catalans de tota la vida. Els altres, funcionaris, no tingueren necessitat d’esforçar-se; es traslladaven a terra llunyana i arribaren sense necessitat d’haver d’adaptar-se al nou lloc. Simplement era un destí (com així se’n diu en termes del funcionariat) i continuaren parlant el seu idioma, la gent que se’ls dirigia els parlaven en castellà, cobraven el sou cada mes i formaven part de la societat dirigent. Quan algú contactava era per demanar-los alguna cosa, fos guàrdia civil, funcionari d’hisenda, de la seguretat social o del govern civil. Formaven part de l’autoritat i obraven i pensaven com a tal. Uns i altres, avui, ja formen part del teixit social català. Els fills s’han barrejat amb catalans de soca-rel i uns continuen parlant en castellà o en català sense cap diferència. En el que sí difereixen en la seva majoria és en el sentit independentista o unionista. I avui trobem que independentistes parlen en castellà i unionistes en català, malgrat tenir la sort per tots ells que coneixen tots dos idiomes perfectament i lliures gràcies a la immersió lingüística. Molts andalusos han triomfat; alguns son empresaris, polítics, negociants o dirigents de la societat civil, dins la comunitat que és seva i se la senten com a tal. Ningú pregunta si han arribat d’Andalusia, Extremadura o Aragó. Tots som uns i cadascú se’l cataloga per la seva vàlua i l’esforç personal, sense saber la seva procedència. Montilla, que va ser president de la Generalitat, havia nascut a Andalusia i no per això se li impedí el càrrec que ostentà i fou un d’aquells que va arribar amb la maleta de fusta i només el que portaven a sobre. La diferència entre els arribats, encara avui, son els que es volen sentir catalans i els que se’n diuen però mantenen la prepotència de quan van arribar imposant la llengua i el seu gran o petit poder de direcció des de qualsevol lloc de l’administració. I amb grans trets, uns son independentistes i els altres unionistes. Quan hom escolta els disbarats al Parlament Andalús sobre Catalunya dels diferents grups polítics, com el PP defensor de José Enrique Millo (Enric Millo com a delegat del govern) por “los servicios prestados”, al PSOE, expressat per l’expresidenta, “del semi-referendum que avergonzó a Europa” o pel Cs o a Vox nomenant el “xiringito” de persones que van tenir responsabilitats al govern Pujol i la implantació de “la ley supremacista de la normalización lingüística”, t’adones que poca cosa s’entén a Andalusia del que és Catalunya. Catalunya és i ha estat un país d’acollida on tothom s’ha col·locat pels seus mèrits. Avui gairebé tots els seus habitants porten la sang barrejada, i sobretot andalusa, a les seves venes. I Catalunya és la primera economia d’Espanya; i entre tot plegats, ho hem aconseguit. Prevariquen els diputats andalusos?
