HISTORIADOR I CRONISTA DE GANDESA
"Tenim els líders al la presó tancats injustament. Als caps de llista no els permetran sortir de la garjola i lluitar en igualtat de condicions per aconseguir el seu escó"
Espanya viurà aquests dies unes eleccions de lluita aferrissada entre la dreta i l’esquerra. Una dreta que mana, ha manat i desitja continuar manant. Manarà des del govern o des de darrera de la pantalla, sense veure’s, de forma mig opaca però continuarà fent el que vulgui des de les oligarquies i les elits socials, econòmiques, administratives i judicials. Amb el PSOE ho tindrà més difícil però, com sempre, seguirà fent servir els molts instruments que tenen a l’abast per aconseguir els seus objectius. I per aquest fet ens volen fer creure que principalment existeix la lluita entre la dreta de la plaça de Colon i l’esquerra d’en Pedro Sánchez, que si bé també és veritat, el que a tots els importa, avui per avui, és Catalunya. El motiu és clar; durant els segles ho han perdut tot i han passat a ser “un imperio donde nunca se ponía el sol”, a no poder deixar marxar Catalunya que és l’únic territori que els queda i, a més, és el més productiu del seu Estat. Per això, doncs, aquestes eleccions des del primer moment fins al darrer parlaran de Catalunya, que és l’objectiu que els importa de veritat. Les esquerres o les dretes, sentimentalment, uns o altres desitgen que siguin els que des del govern decretin les lleis i tinguin criteris més o menys oberts davant l’eutanàsia, les pensions, l’avortament, els serveis socials o els impostos. És com el Reial Madrid o el Barcelona; tots tenim les preferències per sentiments i guanya aquell qui encerta més el gol i atura més el porter. A Espanya el problema que tenen és Catalunya; per orgull, pel “mando y ordeno” i la “pela”. Per aquest fet, als catalans només ens queda una única realitat a aconseguir per aquestes eleccions; hem de guanyar-les els que volem per Catalunya una realitat diferent. Ara és el moment de la veritat; és el ser o el no ser. Votar la dreta de la plaça de Colon o l’esquerra de Sánchez significa la continuïtat d’una Catalunya com la que ells han desitjat sempre. Parlen molt de donar, de construir i de crear allò que mai arriba, però també de destruir l’essència de Catalunya com la llengua i la idiosincràsia que ara ho tenen entre “cella i cella” perquè creuen que aquestes virtuts nostrades ens potencien com a poble. Però al final el corredor del Mediterrani el fan passar per Madrid, els trens de rodalies des d’Ulldecona i des Riba-roja els costa arribar a Barcelona el mateix que als anys cinquanta, les inversions a les variants i altres infraestructures es pressuposten i mai no es realitzen. Amb el dèficit fiscal que arrosseguem com a territori podríem tenir trens d’alta velocitat, carreteres acabades, hospitals i escoles dignes, professionals pagats adequadament i ser un país dels més avançats del món. El seu objectiu, doncs, el d’aquestes eleccions, és destruir la immersió lingüística, TV3, els mossos d’esquadra i que tots els catalans pertanyin a una província com són Palència o Sòria. Ens deixarien usar la barretina i ballar sardanes per allò del folklore però a la fi tots hem de parlar l’espanyol que és “nuestra lengua común”. Aquestes son, per tant, unes eleccions anormals. Tenim els líders al la presó tancats injustament. Als caps de llista no els permetran sortir de la garjola i lluitar en igualtat de condicions per aconseguir el seu escó. El 70% dels catalans desitgem un referèndum i la meitat dels que voten al PP i Cs, també. El 80% trobem injust que tinguem presos polítics empresonats o exiliats. Davant d’aquest panorama no tenim altre remei que votar els partits que demanen la independència, dins les preferències de cadascú.
