"El futur no s’improvisa i sembla que, ara si, ja hem entrat en temps de descompte. Per tant, és necessari consensuar i definir un model de desenvolupament que suavitzi i faciliti la transició "
Barcelona sobrepassa el milió i mig d’habitants dins una regió metropolitana de prop de 5 milions de persones. Els dos milions i mig restants de ciutadans de Catalunya vivim fora d’aquesta metròpoli en zones on la baixa densitat poblacional esdevé una gran dificultat per impulsar projectes que garanteixin la continuïtat d’alguns dels nostres pobles i comarques. És més, l’ONU preveu que a l’any 2050 fins a tres mil milions de persones visquin a les ciutats, mentre que el món rural patirà una pèrdua constant de població ja durant els propers 10 anys. És cert que aquest fenomen serà més accentuat als països menys desenvolupats, però no s’hi produirà en exclusiva. De fet, fa pocs dies que la URV va presentar un estudi que revela que les Terres de l’Ebre han perdut gairebé 11.000 residents entre 2011 i 2016 i pocs pobles s’escapen d’aquesta reducció de població. Ara mateix, tenim al davant un període de molta incertesa pel que fa al futur econòmic i social, en especial als pobles ebrencs de l’interior. Per tant, és molt important que com a ciutadans exigim a aquells que ens volen representar que ens expliquin com tenen previst revertir aquesta tendència. Aprofitant que entrem en campanya electoral, i que no sabem amb certesa quan en sortirem, fora bo que els partits polítics que ens demanaran el vot ens expliquin quines són les polítiques de reequilibri territorial que volen implementar per garantir la qualitat de vida d’aquells que no disposem de prou pes demogràfic ni polític per imposar un model que ens garanteixi un tracte just. No en va, alguns dels nostres recursos serveixen per desenvolupar econòmicament altres zones del territori de Catalunya. En el cas concret de la Ribera d’Ebre, però també de municipis limítrofs d’altres comarques, el procés de tancament de les centrals nuclears d’Ascó, que ja sabem que arribarà d’aquí a pocs anys, suposarà un daltavall en el seu model socioeconòmic. Tant a nivell privat, pels llocs de treball directes i indirectes que genera la producció d’energia nuclear, com a nivell públic pels ingressos que els municipis reben d’aquesta activitat econòmica. El futur no s’improvisa i sembla que, ara si, ja hem entrat en temps de descompte. Per tant, és necessari consensuar i definir un model de desenvolupament que suavitzi i faciliti la transició que haurem d’afrontar. En aquest sentit, és molt recomanable la lectura de l’article dels enginyers industrials Carles Riba i Eduard Furró, president i coordinador tècnic respectivament del Col·lectiu per a un Nou Model Energètic i Social Sostenible, titulat “Pol energètic a les comarques del sud de Catalunya: Oportunitats a la fi de les nuclears” publicat a la darrera edició de la revista científica Miscel·lània del Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre. L’article conclou que la transformació hauria de passar per tres etapes bàsiques. La primera consistiria en transformar les centrals nuclears en termoelèctriques, preferentment de cicle combinat a partir de gas natural, complementades amb sistemes de concentradors solars i eòlics. A continuació caldria desenvolupar energies renovables (eòlica, fotovoltaica i biomassa) i l’acumulació en forma d’hidrogen i/o gas renovable. Per acabar, es podria rellevar el gas natural a partir de l’hidrogen i/o gas renovable, amb l’eliminació total de les emissions de diòxid de carboni. Estaria bé que encetéssim aquest debat, i d’altres de semblants, abans d’obrir les urnes.
