VICECOORDINADOR DE SCC A LES TERRES DE L'EBRE
"A Catalunya hi ha dies en els quals ningú pot garantir l’ordre públic i el govern més aviat posa impediments per apostar per la convivència pacífica"
DES DE MOLTS SECTORS del secessionisme català s’ha vingut apel·lant a la aparició d’un sant, de nom “diàleg”, amb el qui esperen poder trobar alguna solució al problema polític català mitjançant un consens acordat amb el Govern de l’Estat. Dic tot això, perquè per a ells tot és un problema exclusivament polític que erròniament s’ha judicialitzat, és a dir, que els sona estrany que quan incompleixen les lleis hagin de visitar els tribunals. Sempre he pensat que aquesta és una manera bastant curiosa d’entendre què és la democràcia i la funció de l’Estat de Dret. ELS ENCANTA dialogar, és més, se creuen adalids del diàleg, però només es pot parlar d’allò que a ells els interessa, que és sobre com destrossar o torcejar la sobirania nacional. En poques paraules: referèndum acordat amb l’Estat o referèndum sense acordar, però referèndum al cap i a la fi. Clar, perquè més que diàleg el que sempre han perseguit ha sigut el xantatge i l’engany sistemàtic cap a l’Estat. A tot aquell que es trobi fora d’aquest marc el titllen d’immobilista ancorat al “règim del 78”, i això com a poc, perquè en els nivells superiors s’adquireix fàcilment la condició de feixista. NO ENTENEN, o no volen entendre, que el titular de la sobirania nacional és el conjunt del poble espanyol, i que per tant no poden demanar-li al Govern de l’Estat que negociï sobre una cosa de la qual no pot disposar. Es tracta d’un dels llegats més importants que ens va deixar la Revolució Francesa de 1789, on se va considerar que cap rei podia ostentar el monopoli del poder perquè aquest emana del propi poble. EL CONJUNT territorial que defineix Espanya el decidim entre tots els espanyols i no només una part. Este principi d’unitat territorial està consagrat al constitucionalisme de la immensa majoria dels països de la nostra tradició jurídica, i només en casos molt excepcionals i fixats per les diferents resolucions de les Nacions Unides que existeixen sobre este tema, s’admet el principi d’autodeterminació d’una part del territori nacional. Per suposat, Catalunya no és un d’aquests casos, per això la mateixa ONU s’ha manifestat en diverses ocasions argumentant que en cap cas la Generalitat de Catalunya pot arrogar-se aquest dret. TAMPOC ENTENEN o no volen entendre, que els qui judicialitzen un problema polític són els mateixos que se salten la llei. No té cap sentit que aquells que es troben fora de la legalitat vigent aixequin la bandera del diàleg. No se li pot demanar al Govern de l’Estat que no acudeixi al Tribunal Constitucional si creu que una comunitat autònoma està actuant fora del marc establert, de la mateixa manera que no es pot esperar que la Fiscalia General de l’Estat es mostri indiferent davant la comissió de delictes. Els problemes polítics mai es podrien judicialitzar si totes les parts respectessin la llei, un fet que no s’ha promogut especialment des del secessionisme català. Abans es feien fotografies triturant i esgarrant els nombrosos requeriments judicials que els advertien sobre els seus actes, però ara que han vist que a Espanya l’Estat de Dret actua fermament, tot allò ja són figues d’un altre paner. N'HI HA PROU amb veure a l’actual president de la Generalitat presumint de que membres de la seua família formen part d’estos grups violents que col·lapsen Catalunya, o de com predica a favor de seguir el model d’un procés d’independència com l’eslovè, que va marcar l’inici d’una guerra. Accedir al diàleg amb aquesta gent és una trampa perquè l’únic que s’aconsegueix fent-ho és seguir el seu joc, doncs estan completament deslegitimats per a ser part de qualsevol solució. A CATALUNYA hi ha dies en els quals ningú pot garantir l’ordre públic i el govern més aviat posa impediments per apostar per la convivència pacífica. No són polítics, són perills públics. On no hi ha llei que garanteixi els drets de tots els catalans, s’ha d’intervenir.
