HISTORIADOR I CRONISTA DE GANDESA
"Senten la seva Andalusia al cor perquè provenen d’allà però la seva pàtria és Catalunya. S’hi han fet grans i són catalans!"
Vuitanta anys enrere arribaren a Catalunya, trens plens de gent d’Andalusia que fugia de la seva terra on no podien viure dignament. De bon antuvi arribaren joves cercant feina. En disposar d’un treball cridaven la família i arribaven en massa; esposa, fills, pares i, fins i tot, avis. Eren humils i bona gent. Un bon amic meu, el Sr. Eduardo, va venir des de Jaen a treballar a les vies de RENFE. Va acabar treballant a l’Ajuntament de Gandesa, després de passar per diferents empreses, i ja jubilat m’ajudava al jardí de casa. El Sr. Eduardo era l’exemple de l’andalús treballador, honrat, castís i eficient. M’explicava que “el señorito” li donava 6 pessetes per cavar un clot d’un metre quadrat, a pic i pala, on hi plantaven l’oliver. Al cap del dia podia enllestir dos clots; la terra era dura i pedregosa i calien molts cops per aconseguir les mesures desitjades. “El mayoral” quan l’havia acabat, amb una canya revisava si tenia el metre desitjat. Si faltava un centímetre, el castigava a cavar un pam més de fons o d’ample. Quan va poder se’n va anar d’aquell “cortijo” amb ràbia continguda, on les dones i xiquetes eren explotades i “los jornaleros” mal pagats picaven de sol a sol. En arribar a Catalunya, Eduardo, malgrat treballar subcontractat al ferrocarril, va advertir un tracte diferent. Cobrava per les vuit hores, tenia seguretat social, va crear una família i es guanyava la vida com un digne ciutadà. Foren milers i milers els andalusos com Eduardo que van arribar a Catalunya; s’hi van assentar, van formar una família i avui són tant o més catalans que els conciutadans que els van donar feina i acollida. Aquells emigrants van patir, sense dubte, fins aposentar-se definitivament. Uns van viure en barraques i malament però van treballar i estalviar, comprant un habitatge i avui, el seus fills, molts son autònoms o empresaris i formen part de la nostra comunitat catalana. Senten la seva Andalusia al cor perquè provenen d’allà però la seva pàtria és Catalunya. S’hi han fet grans i són catalans! Per què, doncs, a les eleccions andaluses els polítics parlen principalment de Catalunya esplaiant la catalanofòbia, com l’Arrimades que el seu pare no va arribar aquí com a treballador sinó per arremetre pegant a aquells que no pensaven com ell? La contesta és clara; perquè les estructures socials andaluses no han canviat. La duquessa d’Alba, amb els seus latifundis, viu milionària de les subvencions d’Europa. Les terres no li produeixen i no cal millorar-les. Els “senyoritos” cacen, els animalets que maten els recullen “los secretarios” sense baixar del seu cavall. L’administració té gairebé un 40% de funcionaris. Els treballadors agrícoles cobren tot l’any per 30 dies de treball i amplien els beneficis amb feines complementàries sense tributar. La conclusió és evident; els jornalers i propietaris viuen bé gràcies al subsidi i la funció pública ocupa la classe mitja. Per què han de canviar? A Catalunya, els seus cosins, s’esforcen i tributen. Fan funcionar els negocis, s’esforcen per guanyar més diners i saben que els impostos que paguen serviran per subvencionar els seus parents andalusos. Tant se’m dóna qui hagi guanyat les eleccions a Andalusia, siguin “los señoritos” del PP, Cs o VOX, o els vassalls del PSOE. Les coses seguiran com estan perquè cap formació política no desitja afrontar els problemes reals que pateix aquella societat. Desbarrar sobre Catalunya sí que els va bé! Desvien l’atenció i els humils continuarà vivint de les subvencions, el 46% de joves seguiran a l’atur, els funcionaris contents i els terratinents sucant de la “sopa boba”.
