HISTORIADOR I CRONISTA DE GANDESA
"Casos com les hipoteques ens demostren que la independència judicial no existeix i amb una trucada d’algun poder fàctic els criteris judicials poden canviar-se instantàniament"
Hem comentat manta vegades que un cop aprovada la Constitució del 1978, no es van renovar els pilars bàsics que havien mantingut el règim franquista; el poder judicial, l’exèrcit, les forces d’ordre públic i el funcionariat. Va ser una obvietat no calibrada suficientment pels perdedors de la guerra civil que aspiraven a fugir del passat. Foren els nous polítics el suficient ingenus per creure que aconseguint eleccions lliures tot canviaria sense advertir que, en el temps, si no es renovaven els càrrecs polítics i administratius dels diferents departaments, tot seguiria igual. Van netejar la cara de la dictadura quan els polítics de diferents partits votats pel poble es reunien al Congrés, redactaven i aprovaven lleis. Es netejava la imatge però, en canvi, es mantenia l’estructura administrativa i del funcionariat anterior. Se’n creà de nou però els qui manaven i els coneixedors per dintre dels mecanismes de l’administració, i a la vegada formaven i dirigien els nous incorporats, procedien del franquisme. Van canviar amb més o menys instància els caps però dins d’aquestes administracions hom mantenia els col·laboradors principals de la repressió franquista com era el cas de “Billy el Niño”, entre molts altres. Això va ser encara pitjor en el món judicial; la mateixa gent continuà dirigint els tribunals i sent col·laboradors directes del general Franco, mantenint la seva idiosincràsia. Tenim, doncs, que l’Estat quedà dirigit pels alts funcionaris de l’Estat que de cap manera volien perdre el poder. Tenim la base de l’estament judicial, d’extraordinari nivell guanyat pels estudis i per les oposicions, però son molt mediocres en les cúpules per haver mantingut les idees del passat i les subordinacions del present per sobre de la equanimitat. Tenen clar que la unitat d’Espanya ha d’imperar per sobre de qualsevol altre condicionament per servar llurs cadires i no perdre la força que disposen. Vet aquí l’Espanya del desprestigi de regalar màsters universitaris a canvi de favor que traspassa el nivell de comprensió a Europa. No en va els presos polítics als estats democràtics serien persones lliures i aquí tenen l’espasa de Damocles sobre el seus caps amb voluntat de condemnar-los malgrat no haver estat jutjats, només per reprimir-los i escarmentar-los. Entre l’alta magistratura tots volen mantenir la tallada i entre ells es peguen cops de colze per dominar el poder judicial. Casos com les hipoteques ens demostren que la independència judicial no existeix i amb una trucada d’algun poder fàctic els criteris judicials poden canviar-se instantàniament. I el mateix succeeix amb els líders polítics empresonats injustament, sense cap motiu, que poden continuar a la presó, però el prestigi dels alts tribunals que els condemnen queden a l’altura de la parcialitat i la ineficàcia, quan recorren al dret penal per defensar idees impròpies i autoritàries. Dins l’estament judicial, el nivell de corrupció ha arribat tan lluny que la majoria dels jutges, fiscals i advocats reclamen una reforma de dalt de baix del sistema actual. Està fallit, caducat i mancat de l’equilibri que ha d’imperar en el món dels tribunals, per no haver-lo renovat al seu moment però, sobretot, absorbit per la subsidiarietat de la política i els poders fàctics, nascuts d’una Constitució tancada en fals. Un país modern formant part de la UE no pot derivar vers els posicionament anteriors a la democràcia i respondre amb diferents vares de mesurar. Cal reformar el poder judicial per extreure’n la corrupció, com també del món de la política, tan brut a nivell estatal, i la conveniència de mantenir la corona sospitosa d’alguns favors percebuts per la seva condició. Però el judicial immediatament!
