HISTORIADOR I CRONISTA DE GANDESA
"Cridaran tot el que vulguin i seran tan violents com ho son habitualment però la majoria dels catalans demanen dignitat"
Diàleg i negociació en cal i sempre és bo parlar i arribar a acords. De cap de les maneres es podien acceptar els menyspreus continuats dels mandats d’en Rajoy de no voler parlar amb els dirigents catalans i imposar les seves idees. Per tant per aquest camí tots en sortim guanyant, Espanya i Catalunya. Però que no es creguin els socialistes que amb “quatre xapes” es poden comprar les voluntats dels catalans. Reconec les dificultats de la situació econòmica d’Espanya, amb l’endeutament en creixement continuat que ens situa a no poder pagar les amortitzacions, si els interessos s’incrementen. Només amb els diners que any rere any fugen als paradisos fiscals -hom afirma que son 80.000 milions- l’economia ja funcionaria sense necessitats de tanta precarietat. Davant d’aquesta situació sembla que els 2.200 milions que el PSOE aportaria a Catalunya, ER i PDCAT, haurien de votar incondicionalment els pressupostos de l’Estat. Si el dèficit fiscal català anual és de 16.000, com creuen que el poble català s’hi pot conformar? I a més no és aquest el problema essencial. El fons de tot rau en l’empresonament dels líders polítics catalans. Turull, en les darreres declaracions davant del jutge, li ho ha dit ben clar: “...si no haguéssim guanyat les eleccions, senyor jutge, jo no estaria assegut en aquesta cadira com acusat...” I pregunto, qui va convocar les eleccions del 21-D?, va ser govern del PP amb l’exprés suport de Cs i del PSOE. O és que l’actual president del govern d’Espanya no se’n recorda? Diàleg, tot! Presa de pèl, cap! I el problema greu és que la dreta nacionalista, inclements amb el govern català i l’odi que li declaren al President Sánchez, faran veure davant de tota Espanya que a Catalunya li regalen milions per sostenir-li la cadira de la Moncloa. I molts s’ho creuen i ho faran servir contra Catalunya, contra el PSOE i contra Iglesias. Però el tema és més delicat del que sembla. Millorar infraestructures i els serveis de Catalunya és una missió de lògica quan durant tants anys s’han limitat les inversions i s’han escanyat les finances. Però en aquest món no tot son diners; els sentiments de les persones també compten i estan per sobre de les inversions. Avui tenim els nostres líders polítics empresonats injustament i es vulneren de forma fragant els drets humans de les persones. Durant els darrers mesos de presons i d’exiliats s’han xafat tots els esquemes democràtics d’un país normal, amb relats inventats i acusant de rebel·lió els nostres líders, sense haver exercit cap violència. La excepcionalitat política actual –que tant se’n riuen els dels Cs- és una realitat que de no ser acceptada com a tal, ni cobrint tot el dèficit fiscal català, mai podria solucionar el problema. Actualment és una qüestió de dignitat i de justícia. El 80% del poble català entén que la situació és inaguantable. Existiran unes minories autoritàries, com hem vist a la manifestació del 12-O, que arribades d’arreu d’Espanya criden la unitat, “Puigdemont a la prisión”, “Cataluña es España” i “la hispanidad de Barcelona”. Cridaran tot el que vulguin i seran tan violents com ho son habitualment però la majoria dels catalans demanen dignitat. Vet aquí que milers de catalans han pujat a “18 cims per la llibertat”. “El dia 1-O vam votar i vam guanyar i el dia 27 vam declarar la independència i la República”. “Només un referèndum pactat amb l’Estat i alliberar els presos i retornar els exiliats serà acceptat”. Ho tenim a mans i, amb voluntat, és assolible!
