INFORMÀTIC I MÚSIC
"Cal que els polítics, com a mínim, siguin sincers i diguin cap on volen anar, fins on volen arribar"
LA NIT va ser llarga per a moltes persones que van passar les hores als col·legis electorals per assegurar-se que el dia després pogués votar tothom. Sí, tothom. Més llarga va ser, segurament, per a les persones que amagaven urnes i que havien de dur-les als llocs de votació puntualment, evitant ser interceptades, per tal que pogués votar tothom. Sí, tothom. ENS VAM llevar amb la intenció d’anar exercir el nostre vot amb tranquil·litat, expectants de com anirien els esdeveniments del dia, i amb la seguretat que estàvem vivint un moment històric. El govern espanyol s’havia dedicat a menysprear el referèndum i assegurava que no hi hauria urnes, que no es votaria. Però el Govern havia mostrat en públic una d’aquestes eines subversives que permeten dipositar un vot i preguntar què vol la gent. L'EXPECTACIÓ es va convertir en preocupació en veure que arreu del país es repartien hòsties sense mirament. Preocupació major en saber que a la Ràpita els cossos policials espanyols havien acudit per impedir la votació i havien carregat contra la gent. El clima de por ja havia començat en dies previs a l’1 d’Octubre amb l’enviament de policies a Catalunya vinguts des de diferents llocs de l’estat, en alguns casos al ritme de l’”A por ellos”. Atonyinar catalans al ritme dels càntics de la selecció espanyola, això demanaven. I així va ser. VAM VOTAR, i tant. A Amposta els accessos al pavelló firal estaven barrats per molts vehicles particulars. A dins del recinte, moltíssima gent, i músics alegrant l’espera per votar. A Deltebre es veu que van organitzar una xocolatada. A la Ràpita, com a Roquetes, i com altres llocs del país, hòsties. Hòsties que va negar l’aleshores ministre Alfonso Dastis, afirmant que moltes de les imatges de les càrregues policials estava comprovat que eren “fake pictures”. La premsa internacional s’havia conxorxat amb la manipuladora TV3 per fer muntatges de les actuacions de la policia. Ara el coronel Pérez de los Cobos ha reconegut que en la majoria de col·legis electorals es va utilitzar la força, deixant en evidència l’ex-ministre. I per adobar-ho, les càmeres dels policies que van actuar contra els co·legis electorals, a banda de mostrar les càrregues, deixen algunes perles, com aquell que tomba una porta i diu “Cerrajero 24 horas” o l’altre que s’emprenya i es pregunta “Dónde están las putas urnas”. VAM VOTAR, tothom qui va voler va votar. Es va procramar una República durant uns segons. El Govern català va ser destituït amb un article 155 que no està clar que ho permeti. El President i alguns consellers van marxar a l’estranger. Altres consellers se sumaven als Jordis fent cap a la presó. Eleccions el 21-D, amb victòria per majoria absoluta de l’independentisme. Tenim un President que ha costat molt d’investir, amb un Govern a l’exili que diuen que s’ha de restituir. ENS HAN AIXAFAT. Van aixafar el dret de votació de persones que pacíficament volien dir quin futur desitgen per a Catalunya, després d’anys de menyspreu i d’ús electoralista del problema català, alimentat per aquells que no volen permetre votacions i que parlen de fraternitat amb Catalunya. Van acabar aixafant el dret a la llibertat d’expressió perseguint oralment banderes i pancartes, per fer olor a referèndum, i després llaços grocs que demanen la llibertat dels presos i preses polítics. Ho van fer incitant, voluntàriament o involuntària -això ho saben ells-, neofatxes per atacar persones sospitoses de ser indepentistes, seus de mitjans catalans. La invitació dels patriotes de Ciutadans a treure llaços grocs no és més que una etapa més d’aquesta excitació dels exaltats que sempre acaba amb agressions. Sense consciència qualsevol pot llençar les consignes que vulgui, perquè no li pesaran. I MENTRESTANT, els catalans i catalanes, les catalanes i els catalans, esperem veure què fan els nostres polítics. Uns polítics que, siguem sincers, no han estat a l’alçada de les circumstàncies. Potser, com deia Clara Ponsatí, anaven de farol, però un farol com aquest porta un cost massa elevat, tant per a qui és a la presó, com per a les persones estomacades l’1-O, com les agredides per dur llaços grocs, etc. No ens ho mereixem. Cal que els polítics, com a mínim, siguin sincers i diguin cap on volen anar, fins on volen arribar, per saber on som, i poder decidir cap on anem, amb o sense ells.
