ANTIC PERIODISTA
"Jo hi era a Barcelona, el 17 d’agost de fa un any. A mitja tarda, per la zona de la Plaça Universitat"
M'AGRADEN POC els relats que comencen dient “Jo hi era”. Però de vegades, la vivència directa té coses que mereixen ser contades. Expliquen impressions i emocions que rarament es veuen en els comunicats oficials o en els mitjans informatius. Per això, em veig amb cor de començar un d’aquests relats de “Jo hi era”, del qual els prego que disculpin la longitud. JO HI ERA a Barcelona, el 17 d’agost de fa un any. A mitja tarda, per la zona de la Plaça Universitat. Abans de la primera sirena, vaig sentir el mòbil que sonava. La meva filla gran, que estava a Anglaterra, i ho havia vist a les xarxes socials. Volia saber si era a Barcelona i si estava bé. Així era. Paradoxes de la vida, uns mesos abans, l’atropellament massiu al pont de Westminster em fa agafar a Londres. Era passejant per Covent Garden, a punt d’anar a l’òpera, i la primera notícia va arribar també amb una trucada de la filla gran des de la UAB. També bé, però pensar que 24 hores gairebé exactes abans havia passat per aquella vorera és d’aquelles coses que et fan reflexionar. S’entén, oi? A BARCELONA, vaig tirar cap a la “zona de perill”. No sé si per la curiositat instintiva, potser morbosa, del meu antic ofici de periodista. No sé si pensant que hi podria fer alguna cosa. Encara m’ho pregunto ara. Però ja hi havia un perímetre acordonat i no es podia fer més que veure i escoltar sirenes i més sirenes i com grups de persones sortien de la Rambla pel carrer Pelai enmig de molta confusió. AQUESTA vivència no té comparació amb la de les persones que estaven a la Rambla i se’n van lliurar, o van restar hores confinades a bars i botigues convertits en refugi ocasional (en conec algunes). Ni ho és ni ho pretenc. Ni se m’acudiria. VAN SER, però, hores molt complicades. Sortir en cotxe de Barcelona semblava inviable en aquell moment i allí, fos com fos, havia de passar-ho. I et trobes fent coses que mai no hauries pensat, com tranquil·litzar turistes conscients de la situació, però als quals la barrera idiomàtica dificultava informar-se i saber què fer. No sé qui calmava més a qui... Com una parella russa (ell, sortit d’una pel·lícula de gànsters russos; ella, l’acompanyant esperable, sigui dit sense cap intenció masclista), penjats en plena Gran Via i buscant-se la vida amb un anglès de sarsuela. PERÒ el més impressionant era una sensació ominosa. Una mena de silenci aclaparador, tot i el soroll de les sirenes. I el pensament que aquella era una crisi que hauríem de passar sols. Quan dic sols, podeu llegir el que vulgueu: el país, Catalunya, els que hi érem tan a prop... En aquells moments, intentant no sempre amb èxit que el mòbil es connectés a internet (el col·lapse era l’imaginable), quedava clar que Espanya no reaccionava, i que haurien de ser els Mossos, o la Guàrdia Urbana, així com la resta de serveis amb presència a la plaça, qui ens treguessin d’aquella situació. AVUI certa gent posa de volta i mitja els Mossos. I no és per bons motius, no. A saber si van fallar en alguna cosa. Estaria bé aclarir-ho, i millor desenmasquerar històries de ciència ficció, com l’informe de la CIA escrit en un anglès macarrònic i amb els signes de puntuació equivocats. L’endemà vaig tornar a Barcelona, també diversos dels dies següents, i vaig veure com a la Rambla la gent s’abraçava espontàniament als agents dels Mossos que hi eren vigilant. Gent cepada i armada fins a les dents acabava descomposada... Alguna cosa, segurament extraordinària, passa quan la gent abraça la policia pel carrer. NO OBLIDEM la Guàrdia Urbana de Barcelona. Van estar en primera línia des del primer moment. Però permeteu-me aportar l’experiència del perímetre de seguretat. Perquè semblarà poc glamurós, però era pràcticament heroic en aquelles circumstàncies: contenir centenars de turistes provinents de l’aeroport, a qui els taxis i l’Aerobús havien abandonat a la Gran Via i que, vulguis o no, pretenien arribar als seus hotels, que ells estaven de vacances... En fi, si servidor arriba a tenir la porra, igual no responc... TOT I VIURE-HO en una mena de segona fila, va ser dur, trist i complicat, molt complicat. Fins a molt tard no vaig sortir de Barcelona i vaig arribar a Calafell, on visc, passades les tres de la matinada, després de “superar” un parell de controls policials dignes de la zona verda de Bagdad. Quan per fi vaig aterrar a casa, vaig engegar la tele i em vaig assabentar dels fets de Cambrils... Tot i el passat de periodista del qual parlava abans, no havia tingut ni esma d’engegar la ràdio del cotxe. Neguit sobre neguit... DE TOTES aquelles coses, només una em va confortar emocionalment. Racionalment, i en els dies posteriors, vaig posar-ho tot al seu lloc. Però des del punt de vista de l’emoció en calent, van ser balsàmics uns cantants que pretenen saber cantar òpera i es busquen la vida als carrers al voltant de la Catedral de Barcelona. Mai no m’hagués pogut imaginar els efectes terapèutics de l’”Ave Maria” de Schubert, tot i ser cantat horrorosament, en un barri desèrtic, amb les persianes baixades i gairebé a les fosques. Era l’exemple d’una Barcelona que, malgrat tot, no es resignava. I que et situava en aquell Londres que va encaixar els seus propis atemptats amb un #wearenotafraid que havíem viscut també in situ, i que era més emocionant que no pas èpic, i no obstant això, magnífic.
