HISTORIADOR I CRONISTA DE GANDESA
"Malgrat el diàleg inicial, el moment no és fàcil. La suspensió dels diputats presos i exiliats, protagonitzat pel jutge LLarena tornarà a enredar la troca"
Espanya en va plena. Sembla que només existeix Catalunya. Quan el govern mou algun fil, instantàniament provoca enrenous a dojo. I tothom diu la seva; els uns que el president Sánchez cedeix les pretensions dels nacionalistes excloents i altres que el president Torra s’ha abaixat els pantalons als nacionalistes espanyols. Jo, ben al contrari, penso que s’ha avançat. Des de set anys enrere mai s’havia pogut parlar. El PP mai va acceptar cap mena de diàleg perquè havia guanyat per majoria absoluta les eleccions, com tampoc posteriorment, quan la majoria era relativa. Era Rajoy qui no volia parlar. Això del diàleg no li agradava, segurament, per allò del monolingüisme. Ara quan ha caigut, i els seus delfins s’esgarrapen com a lleons per aconseguir el poder i les cadires, el seu successor sí que s’avé a dialogar. I per aquí hem guanyat molt: l’adagi de “la gent parlant s’entenen” és la base per poder trobar solucions a un problema que per uns no existia –a Catalunya no hi havia cap problema- i per altres que manifestaven que existia un problema polític i per la via judicial no el podia arreglar. Vet aquí el que hem avançat! La primera conversa, la dels posicionament, no podia anar més lluny. S’han parlat, s’han mirat la cara, s’han dit cadascú el que pensaven, s’han obert canals de diàleg a segon nivell, entre ministres i consellers, i milions d’espanyols, de catalans i d’europeus respiren més tranquils; intueixen pau i obertura de ponts que sempre son bons i necessaris per avançar. Pels més extremats d’un costat i altre, les crítiques continuaran i sempre en tindrem. L’important és que els presidents poden continuar avançant i amb opinions potser distants continuaran mirant-se als ulls i donar solucions –que sempre n’hi han- als problemes existents. A qui no agrada gens és a Ciutadanos. El poder parlar catalans i espanyols, tractar-se com a persones, els ha descol·locat. Ells viuen de la discòrdia i de l’enfrontament. Van començar volent destruir el català i la normalització lingüística i ara, per prendre vots al PP, desitjarien eixamplar les presons d’independentistes, i ser més de dreta que ells. Sis anys enrere, quan eren poca cosa, haurien volgut entrar a la contesa parlant i podent entaular el diàleg. Ara, vist els resultats del PP, prefereixen continuar la discòrdia per dividir la societat catalana, entre constitucionalistes i de separatistes. Ells, acompanyant de bracet a l’expresident Rajoy, a SSC, a VOX i a l’extrema dreta, no volen pau; saben que amb l’enfrontament sempre tindran als nostàlgics franquistes al costat. intueixen que, en la situació actual, perden molts votants; alguns que tornaran al PP i molts que aniran a les postures dialogants del PSOE. Ho saben i per això han quedat descol·locats o només malparlant, acusant, difamant i mentint poden mantenir part dels seus seguidors. Ara ja se’ls ha vist el llautó, i sense assumir que es van equivocar, activen la divisió Catalunya en dues parts. Embolica que fa fort! Malgrat el diàleg inicial, el moment no és fàcil. La suspensió dels diputats presos i exiliats, protagonitzat pel jutge LLarena tornarà a enredar la troca. Com un jutge acusant a gent pacífica de terrorisme pot treure o posar diputats elegits pel vot popular? Aquesta intromissió portarà cua. Quan les aigües s’anaven normalitzant, altra vegada el poder judicial, actuant políticament, les torna a remoure, encenent els ànims de la gent. Naturalment Cs donarà suport al jutge Llarena perquè a més violència i intolerància millor per ells. Com més malament aniran les coses més rèdit polític en trauran.
