HISTORIADOR I CRONISTA DE GANDESA
"Les baralles han arribat tant lluny com la incautació de samarretes que al món ningú entén res per tantes bajanades circulant pels espais siderals"
VET AQUÍ per què el Barça va guanyar! La policia nacional no va requisar la vestimenta groga als àrbitres, i els gols del partit de la final de Copa del Rei van caure a favor de l’equip català. El groc s’ha posat de moda. Llacets a les solapes, gorres, samarretes, pancartes, xiulets i bufandes. Arreu veiem el groc com a distintiu, lluint-lo per ciutats i pobles de Catalunya. Fins i tot a la bandera espanyola hi ha el groc a tota llum. El rei Carles III, innovador per essència, es va inspirar en la catalana per dotar-nos del distintiu estatal unificador de tots els espanyols. El comte Gifré el Pilós 900 anys enrere creà l’ensenya de Catalunya. A tota la Mediterrània era ben coneguda, entre el segle XIII i el XVII pel comerç dels nostres vaixells amarrats a tots els seus ports. El groc ja era famós i ho torna a ser quan la policia de l’estadi Wanda Metropolitano, per ordres que ningú sap qui les va donar, van requisar cartells, xiulets i samarretes grogues, com a armes subversives que indueixen el terrorisme. Resulta ser molt seriós el què succeeix quan el color groc fa tanta por al govern d’Espanya. Tot és resulta creïble quan la llibertat d’expressió queda emmarcada per determinis judicials que res tenen a veure en democràcia. Quan quelcom que no agrada ho determinen fora de llei, ho declaren terrorisme, sedició, malversació o qualsevol altra acusació. I fins i tot, el jutge rebutja els presidents nomenats per un Parlament sorgit de les urnes. Les anormalitats democràtiques es cataloguen de normalitats i el que s’hauria solucionat amb un senzill diàleg 7 anys enrere, s’ha magnificat arribant a una greu confrontació que afecta tota Europa. El groc que llueix la gent, uns a lloc visible i altres dins el cor, reprimint la seva indignació interior, és la resposta pacífica dels independentistes i demòcrates. La diada de Sant Jordi, amb roses, va tenyir de groc els carrers catalans. Són milions que no accepten el tracte d’un govern immòbil i que ha judicialitzat la política sense admetre el més mínim diàleg. De la inactivitat política hem arribat a les presons i a l’exili dels polítics. I a les baralles pel color groc! LA PREMSA MUNDIAL ja no entén res de què passa a Espanya. Aquelles fotografies requisant samarretes han donat la volta al món. Se’n fan creus de tanta cruesa més pròpia de Tanzània que d’un país europeu. La diferència és que allí hi ha qui camina pel carrer a pit descobert però aquí ningú sap qui va ordenar aquest despropòsit. El mateix succeeix amb la malversació que Montoro, controlador dels comptes de Catalunya, no va observar cap diner desviat a finançar l’1-O. Els documents que arribaven a Madrid de la Generalitat s’han de traduir ja que els seus inspectors no entenien el nostre idioma tan mil·lenari com la bandera. La Guàrdia Civil, només requisant papers dels departaments, on entrava per la força i per sorpresa, cercant proves convincents, ha anat lligant caps amb els correus electrònics que s’enviaven els malversadors catalans per demostrar que el desfalc arribava als 2 milions d’euros. Però les inventades irregularitats han provocat enfrontaments irreconciliables entre la premsa madrilenya, Cs, PP, Montoro i Llarena. Les baralles han arribat tant lluny com la incautació de samarretes que al món ningú entén res per tantes bajanades circulant pels espais siderals. Això és l’actual realitat: empresonar, violentar lleis i enredar la troca. Parlar no cal: això mai, perquè la llei és la llei. Malauradament revivim l’autocràcia d’en Patufet i de Sant Esteve de les Roures i tot queda normalitzat!
